dimecres, 6 de novembre del 2013

INTRODUCCIÓ

Som un grup de 4 d’ESO de l’optativa de música que està treballant sobre l’escriptura musical, ès a dir, com van neixer les notes a l’edad mitjana.
Començarem per parlar del cant Gregorià, que es transmitía de forma oral i aixó comportava sovint una gran feina, que en el cas dels nens es traduïa en penosos càstigs, ja que amb els errors semblava que s’ofengués Déu. És per això que sovint es troben signes damunt dels textos que permetien als cantors recordar més fàcilment les melodies, o bé una línia on s’escrivia per damunt o per avall segons des la música.


La música medieval és la música europea escrita durant l'edat mitjana. Aquesta comença amb la caiguda de l'imperi Romà . El final de l'edat medieval i el començament del Renaixement és indubtablement arbitrari, però s'acostuma a posar la frontera al voltant de l'any 1400. Es caracteritza per l'aparició de la notació musical, el naixement de la polifonia, la música cortesana i el cant cortès. Serà també el període on sorgiran les primeres formes vocals i instrumentals, algunes de les quals seran el germen de les grans formes de la música occidental.

QUI ES GUIDO D'AREZZO?



Teòric de la música italiana. Conegut també amb el nom de Guido Aretinus, Guido d’Arezzo va ser un monjo benedicti que ha passat a la història de la música com un dels més importants reformadors del sistema de notació musical.

Després d'haver-hi seguit estudis en l'abadia benedictina de Pomposa, en Ferrara, cap a 1025 va ingressar com a mestre a l'escola catedralicia de Arezzo, on va sobresortir en l'ensenyament de l'art vocal i va escriure el seu tractat principal, el Micrologus de disciplina artis musicae. En 1029 es va retirar al convent d'Avellana, en el qual possiblement va morir en data que no s'ha aconseguit precisar.
A Guido es deu la fórmula que permet memoritzar l'entonació precisa de les notes del hexacordo major, la nomenclatura del qual (ut o do, re, el meu, fa, sol, la) va extreure de les síl·labes inicials de cada hemistiqui de l'himne de sant Juan Ut queant laxis.


L'ESCRIPTURA DE LA MÚSICA

 Aquest aspecte és el que ens ha permès conèixer com era la música de l'Edat Mitjana. Fins al segle IX la música es transmetia de forma oral però això comportava molta dificultat a l'hora de recordar la música de cada cant pel que es van començar a escriure uns signes al costat del text de les cançons, que servien per ajudar a recordar el moviment de la melodia. Aquests signes es denominaven neumas però requerien igualment l'aprenentatge de memòria de cada cant. Neumas primitius Va ser el monjo Hucbaldo (840-930) qui va tenir la idea de dibuixar línies que servissin de referència per a diferents entonacions. Posteriorment, al segle XI, Guido d’Arezzo (995-10150)va utilitzar les línies ideades per Hucbaldo i els espais entre elles per definir de manera exacta cada to concret. Guido va prendre un himne a Sant Joan Baptista, els versos del qual començaven amb tons successivament més aguts per donar el nom a les notes musicals. Ut queant laxis Ressonés fibres Mira gestorum Des de Fa multi tuorum Solve polluti Labii reatum Sancte Iohannes Guido, la notació musical es denomina quadrada posat que són signes normalment amb aquesta forma els que es dibuixen sobre els tetragramas o pentagrames. En la notació pneumàtica anterior i en la notació quadrada és en la qual s'escriu el Cant Gregorià.







CANT GREGORIÀ

Cridem Cant Gregorià a la música de l'Església Catòlica que va recopilar el Papa Gregorio I al segle VI, amb la intenció d'unificar els ritus cristians i controlar millor les diferents esglésies europees. Aquest tipus de música és de textura monódica (també es denomina Canto Pla), amb un ritme lliure (sense compàs) i amb un àmbit melòdic d'aproximadament una octava. Es cantava a capella, és a dir, només veus sense acompanyament instrumental lloc que es considerava als instruments musicals alguna cosa pecaminoso i propi de la Grècia i Roma paganes. Depenent de la relació entre les notes i les síl·labes del text existien quatre tipus de Cant Gregorià:
· Sil·làbic: a cada síl·laba li correspon una nota diferent 
·Pneumàtic: a cada síl·laba li corresponen una, dues o tres notes diferents - Melismático: a cada síl·laba li corresponen diverses notes diferents.
·Salmódico: a moltes síl·labes els correspon una única nota.
   
Exemples de Cant Gregorià Pneumàtic, Sil·làbic i Melismátic.  El Cant Gregorià està escrit en notació pneumàtica i, des del segle XI, sobre les línies i espais inventats per Guido d’Arezzo que es denominen tetragrama (quatre línies). Els tetragramas seran la partitura més habitual del Cant Gregorià encara que també (més rarament)podem trobar partitures amb pentagrames (cinc línies) o Hexagramas (sis línies). 

Les Escales sobre les quals està escrit el Cant Gregorià corresponen a un sistema modal. Les diferents Maneres (escales) expressaven sentiments diferents pel que, depenent del sentiment que es volgués transmetre, s'escrivia en un o una altra manera. La primera manera era la manera de re. Consistia en una escala que començava en el re greu i acabava en el re agut (una octava). La segona manera era la manera de la meva, que començava en la nota la meva i acabava una octava més aguda. Aquestes maneres no tenien sostinguts ni bemolls.

POLIFONÍA: ARS ANTIGUES I ARS NOVES

ARS ANTIGUES





Al segle IX tota la música, tant la profana com la religiosa tenia una sola melodia. No obstant això, des d'aquest moment es va començar a escriure música de caràcter polifònic. Per a això, se solia cantar una melodia gregoriana (cridada Cantus Firmus) a la qual se li afegia una altra melodia exactament igual però a una distància de 4ª, 5ª o 8ª. Aquesta forma musical va ser la polifonia més primitiva i es denomina organum. 

Les dues melodies del organum, a l'ésser en origen la mateixa, eren paral·leles. A la fi del segle IX es creo el gymel, una espècie de organum la diferència de la qual estrebava que les veus estaven a distància de 3ª (en comptes de les distàncies habituals de 4ª, 5ª o 8ª). 
Aquesta forma musical es va conrear exclusivament a Anglaterra. 

Al segle XI apareix el organum lliure (o discantus). Aquest es diferencia del organum paral·lel en què les dues melodies ja no són paral·leles, sinó que fan dibuixos melòdics diferents; quan una puja, l'altra baixa. 

El segle següent veu aparèixer la culminació del organum, és el organum florejat omelismátic. Aquest organum té un cantus firmus amb unes llarguísimes notes, mentre que la melodia superior és molt més lliure i dinàmica. És a dir, es trenca l'esquema de nota-contra-nota i a cada nota de cantus firmus, li corresponen moltes notes de la veu superior (veu organalis).

Organum melismátic : A la fi del segle XII, el organum no només es compon de dues melodies sinó que s'afegeixen més veus creant el organum a tres i quatre veus. 

Els màxims exponents d'aquest tipus de música són els mestres Leonin i Perotin,compositors de la Catedral de Notre-Dóna'm de París, que creen un estil, una manera peculiar de fer música. A aquests dos compositors i als músics anònims que van fer música amb el seu estil se'ls denomina Escola de Nôtre-Dóna'm.




Una altra forma musical polifònica de l'Edat Mitjana és el Motet. 
El motet és una forma musical que pot ser tant religiosa com a profana (mentre que el organum sempre és religiós). Els motets eren una peça a tres veus cadascuna de les quals feia dibuixos melòdics diferents. Els textos estaven en llatí o en altres llengües i, fins i tot hi havia un tipus de motet que barrejava idiomes en una mateixa composició; és el que es coneix com a motet "pluritextuado" .




ARS NOVA

Ars Nova es denomina a un nou estil dins de la música polifònica medieval. Aquest estil va sorgir al segle XIII i buscava una major “modernitat” en la composició musical. Com la música polifònica s'hi havia complejizado tant, era necessari un sistema de notació més precís per harmonitzar les diferents veus. Així es crea la notació proporcional, que és l'antecedent de la notació musical actual. L'autor més reconegut d'aquesta època és Guillaume de Machault (1300-1377). Aquest va ser el primer que va escriure una missa completa amb unitat d'estil: la Missa de Nôtre-Dóna'm. En ella es pot apreciar la llibertat de ritme i melòdica entre les veus, característiques aquestes de l'Ars *Nova.



MÚSICA PROFANA

 La música profana era la que es feia en els palaus dels nobles o entre el poble . Quatre són els protagonistes fonamentals d'aquest tipus de música : trobadors , trobadors , goliards i joglars . Els Trobadors i els Troveros componien poemes i cançons per a la noblesa . Molts nobles eren al seu torn trobadors o trobadors . Els trobadors vivien , originàriament al sud de l'actual França , mentre que els trobadors ho feien al nord . Les seves cançons eren monòdiques , s'acompanyaven d'instruments i estaven escrites en llengua vulgar ( occità , francès , català , gallec -portuguès , castellà ... ) . Els trobadors més coneguts van ser : Guillem IX de Poitiers , Leonor d' Aquitània, Bernart de Ventadorn , Raimbaut de Vaqueiras , Jaufré Rudel , Marcabrú i Ricardo d'Anglaterra . Els Goliardos , per contra eren universitaris o clergues que abandonaven la vida religiosa i escrivien poemes i cançons en llatí o en llengua vulgar . Les obres més conegudes d'aquests són les cançons Carmina Burana . Els Joglars eren intèrprets musicals , saltimbanquis , poetes , malabaristes , domadors ...; anaven d'un costat a un altre transmetent la música entre el poble .